Mauberne

Estany de Montoliu camí del Mauberne.

BTT a les Bordes

Fer BTT aquest estiu per els boscos de les Bordes era tot un luxe, fresqueta i aigua per tot arreu!

Aran per sa lengua

Ja fa 15 anys que a la darrera setmana de Juliol, se celebra la cursa "Aran per sa lengua". Grups de gent surten, caminant o corrent des de diferents llocs de l'Aran per arribar finalment a Vielha a on després del actes formals s'acaba amb una festa amb el grup Nadau. No hi falta ni la coca ni el vi bo! Nosaltres, ja es el segon any que hi anem i fem la travessa del port de Vielha, alhora que aprofitem per pujar al Tuc del Port de Vielha i així recordar al nostre amic Pepe que hi va deixar la vida. Es una travessa "durilla" però tothom la pot fer si es te per endavant tot un dia i la meteo es favorable. Des de la boca sur del túnel fins al cim son 1.000 metres, però la baixada fins a Vielha no perdona, ja que acabarem baixant-ne 1.600. Si el teu nen sobreviu a la travessa, ja pot anar a qualsevol lloc (!).

Jordi, Roure,Max, Albert, Ines. al cim del Tuc de Port.

Aquest dia, molts es troben al Port de Vielha, el camí antic de la Val d'Aran. El color està assegurat!

Un any extraordinàriament verd. Al camí que baixa del Port cap a Vielha.
I tornem el 2009, t'animes?

Festa Major de Casau

Per la festa Major, després de missa, es venera el Sant Patró i es surt en professó a fer un tomb al poble. Es bonic veure com es recuperen les costum dels pobles, i que almenys per uns dies i torna a ser-hi tothom. No em deixa de sorprendre, que els nouvinguts que tenen casa al poble no hi participin mai. Sabran que es fan aquestes festes?

Vacivèr

Camí del Bassiver. Ens podíem perdre?

Santet de Casau

Algú dubtava de que els dos estàvem en forma? 800 metres de desnivell el primer dia de vacances!

Cavalls del vent

Aquest estiu, la meva setmana de vacances tenia que ser diferent, sortia de la lesió del turmell, i com que no sabia com podia respondre ni tampoc volia sobrecarregar-lo, no em podia plantejar grans reptes. Així que una opció era quedar-se a prop de casa, i si la cosa no funcionava, plegar veles i cap a casa. Després de donar-hi moltes voltes, em vaig decidir per la travessa Cavalls del Vent, aquesta dona tota la volta al Cadí aprofitant els refugis existents a la zona, i la vaig plantejar en 6 dies i 5 nits. (vegeu al final el resum de les etapes). Cal a dir que no vaig fer cas a aquells que em varen dir que m'avorriria, i que arribar al refugi al migdia i poder tenir tota la tarda per dedicar-la a la contemplació a estat un gran encert. No vull ni pensar en aquells que la fan en 24 hores, la majoria de gent que em vaig trobar la feia en 4 o 5 dies, però fer-ho en 6 dies es tot un "luxe" i t'evita la etapa "super-llarga" des del Sant Jordi fins al Niu d'Àliga. Vaig fer la reserva a traves de la central oficial de cavalls del Vent i amb un sol correu-e i una sola transferència o vaig tenir tot arreglat. Mes tard, he pogut comprovar que aquest comoditat en la gestió implica que si vols anar a un refugi a fer una sortida com les de sempre, et resulti impossible aconseguir plaça. sic. El tracte a tots els refugis va ser excel·lent, però no puc deixar de recordar la cuina al Serrat de les Esposes a on les guardes ens van regalar els sentits amb una delicadesa extraordinària.

Cavalls del Vent es com es coneixen les banderoles amb les que els budistes llencen al aire les seves plegaries.

Aquest any ha acabat plovent molt i tots els rius anaven plens d'aigua. Un regal que no es troba massa sovint. Racons increibles com aquest de Els Empedrats.

Penyes Altes del Moixeró des de prop de Greixer.
T'acompanyen tota la segona etapa.

El Berguedà des de la Tossa d'Alp.

Paisatges de somni al baixar de Penyes Altes.

Si, jo hi era!. Al fons el refugi de Prats d'Agulló al que s'arriba per un camí impossible.

Cara nord del Comabona.

Llums de bon matí.

El pas del Gosolans ens permet creuar la barrera del Cadí. Ningú ho diria!.

La ruta està molt ben senyalitzada i es impossible de perdre's. Poder massa i tot!

Resum de les etapes. Juliol 2008.

dil	14			Gresolet	1.280
dil	14		Nit	Sant jordi	1.570	14,42
dim	15		Nit	Rebost	1.640	12,05
dix	16		Nit	Aliga	2.510	7,70
dij	17		Nit	Serrat Esposas	1.511	13,52
div	18			Cortals	1.610	6,00
div	18		Nit	Prats Agullo	2.010	11,88
dis	19			Estasen	1.668	12,37
dis	19			Gresolet	1.280	4,80

Alaska, Tokositna glacier

Espectacular vista aèria de la glacera de Tokositna. Amb 35 km, aquesta és una de les glaceres més llargues d’Alaska. Està situat al sud del Mt Huntington (3.730 m), al parc nacional del McKinley.

Foto: U. S. Geological Survey

Gervasio Sanchez

Discurs pronunciat per Gervasio Sánchez (periodista i fotògraf) durant la entrega dels premis Ortega y Gasset el passat 7 de maig.

fotografía guanyadora

En el acte estaven presents la Vicepresidenta del Gobern, alguns ministres i d'altres exministres, la presidenta de la Comunidad de Madrid, el ex-alcalde de Madrid, el president del Senat i centenars de persones...

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.
….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofía Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias.

L'article l'ha enviat la Carme L. Gràcies.

La Vall d' Ora

Al peu de la serra de Busa, es troba la Vall d' Ora. Un racó preciós a on els amics de "Muntanya amb Nens" del CEM, ens han convidat a passar el dia com a sortida de fi de curs. Ha estat un dia entranyable, amb noves amistats tan pels grans com pel petits.

Aquesta foto no necessita cap peu de foto!

Tot el grup, a l'hora de dinar. Després de fer plans per la temporada que ve, es va celebrar un concurs de noms de nens originals i La Carme i el Joan varen guanyar el primer premi. Els seus fills es diuen Lioba, Nael, Isarn.

Sant Pere de Graudescales, es mereix una visita.
Totes les fotos

Cresta de Peguera

La cresta esta situada al costat del poble abandonat de Peguera, es de molt fàcil accés i tot i que es ideal per a iniciació dels nens, pot semblar enganyosament fàcil. No es pot descuidar la seguretat. En DaniMa em va fer la proposta aquest hivern, el dia de la 1a TroVada de E.M. i no he pogut dir-li que no. Ha estat un molt bon company de cordada i s'ha guanyat el títol de "tiet" honorífic!.

Just al començament, la cosa s'anima. Encara anem per lliure.

Ara ja anem encordats al "ensamble". Trobem alguna desgrimpada que no resulta fàcil, ja que la corba que fa no deixa veure el dessota.

El primer ràpel, curt, fàcil i divertit.

La cosa es complica.

L'enxaneta DaniMa a la primera agulla.

L'enxaneta Roure a la primera agulla.

L'enxaneta Jordi a la primera agulla.

El darrer ràpel. Aquest ja es cosa seria, es aeri, i la sortida es especialment penjada.

Totes les fotos

Guifi a l' Hospitalet (HW)

Guifi s'acosta a Sant Joan Despí. Dies endarrere vaig ser l'únic de Sant Joan que va anar a la presentació de Les Planes, però aquesta vegada a l'Hospitalet ja no hi era sol, em va acompanyar el Josep Ma. D'altres com en José Manuel es van excusar. La presentació la va fer el mateix Lluís Dalmau i va ser molt aclaridora. L'Eduard que porta un dels supernodes a BCN, ens contactarà amb el grup de Sant Just Wireles, sembla que tenen disponibilitat de la xemeneia del Walden, així que la cosa no pinta gens malament i tot apunta que podrem fer un bon grup entre Sant Feliu / Sant Just Desvern / Sant Joan Despí / Cornellà / i aquest ultim amb a HW i BCN.